El dissabte sis de setembre varem començar el nostre itinerari de rutes amb aquesta senda, l’anomenada “del portalet”, nom que fa gala al final del trajecte amb el que, com si d’un arc es tractara; una gran roca calcaria de forma arrodonida del Cretaci Superior ens dona la benvinguda. No és un arc com els de les esglésies, aquest no ha estat cisellat per la mà humana sinó pel vent que, esgarrifós i fort, ha anat emmotllant-la com si d’un atuell d’argila es tractés.

És una ruta vertaderament agradable, és cert que tinc una forta predilecció al tridu Marxuquera-Parpalló-Borrell i que, qualsevol senda enclavada en aquest entorn m’encisa però aquesta té el seu encant propi.  La frondositat verda i exuberant de les seves màquies contrastada amb  els penya-segats que irrompen la tonalitat verda tintant-la de forts contrastos terra, grisos i vermells és única. Perfectament marcada i senyalitzada i amb un xicotet bosc de pi mariner al mig, el flaire a espígol i reïna no ens abandona en cap moment, a més a més, com a detall curiós, una gran quantitat de creus cristianes fetes amb còdols estan present al llarg del primer tram de camí, cosa que ens indica, probablement, el lloc de descans etern d’innumerables mascotes que en eixe privilegiat entorn muntanyenc dormen per a l'Eternitat.

La dificultat és baixa ja que les pujades son poc pronunciades, només haguent dos moments en els que la senda és quasi roca polida i hi ha que tindre cura, cosa que no és necessària amb unes bones botes de muntanya. L’altitud màxima al arribar al portalet és de 450 metres sota el nivell de la mar i la duració del recorregut és de 4,8 km en forma lineal, és a dir, anada i tornada, amb un temps estimat de 2 h amb una parada de mig hora al portalet, ja que, la gran roca així ho mereix.

Agafem el cotxe i ens anem cap a Marchuquera, deixant a la nostra esquerra el gran Molló de la Creu i a la dreta la penya Roja. Continuem recte fins arribar a la bifurcació que ens condueix; a la esquerra, cap a l’Ermita i a la dreta, cap amunt, cap a la Drova. Agafen aquesta última direcció a Montesol, deixant-nos a la dreta Montepino. Un cartell ens senyalitza l'entrada a la urb. Montesol, a la dreta el camí continua fins a la Drova. Entrem dintre de la urb cap al km 9 de la CV-675. Al dintre, tindrem lloc per a deixar el cotxe ja que més avant, un cadenat ens ho impedirà.  Desprès d’agafar l’aire net que balla entre les pinades ens dirigim cap avant, deixant al costat dret una xicoteta senda que porta a una antiga construcció derruïda (també digna de veure però amb precaució pel seu estat) Al poc temps arribem al bosc de pi mariner que us comentava unes línies més amunt. A causa del nostre clima tenim pocs boscos, per desgràcia, però els escassos que hi ha son dignes no només de ser vistos sinó de reposar al seu seny i, per un moment, observar-los detingudament desconnectant una mica de l’orbe mundà gandià. Pins amb més anys que jo i que el company Aarón junts ens donen la benvinguda estenent les seves branques cap al cel i formant una mena de capell protector, com una volta d’església. ( Com veieu, la natura també sap d’arquitectura) 

Al kilòmetre 1,3 aproximadament ens trobem al mirador de la tortugueta, un lloc amb un encant màgic fruit de l’erosió hídrica que, jugant a la imaginació, ha creat aquest forma de tortuga. En aquest tram la senda ben diferenciada es converteix en un camí molt més estret que remunta cap al barranc de Borell, el mateix que travessa Beniopa amb el nom de Sant Nicolau i ve a morir al Grau rebatejat com a Bairén.

Cap al km 1, 5 més o menys ens trobaren al mig de dos barrancs degut a la separació del Borrell, deixant-nos al seu fill (barranc de la gota) a l’esquerre. És ara quan ve la part més fascinant de tota la ruta, la visió panoràmica del Cingle Verd per darrere i l’aparició de les Covetes a mà dreta, també fruit de l’erosió hídrica. 

Començarem a pujar cap amunt per anar al Portalet i serem testimoni de l’hàbitat de la gran quantitat de màquies que, de vegades, arriben a un estat de frondositat vertaderament bell

A part del pi mariner que és la varietat arbustiva més present al nostre entorn, en aquesta ruta guarda una especial importància la màquia, una varietat ombrívola i arbustiva adaptada a la sequera. Com a curiositat històrica, caldria dir que el mot “maquis” encunyat a la II Guerra Mundial es va emprar per a designar als guerrillers que s’amagaven en aquest tipus de plantació.

Finalment; el Portalet o arquet, format per l’escorriment superficial de la roca amb l' ajuda de l’erosió eòlica. Al seu dintre el vent corre fresc i suau, brisa que s’agraeix desprès del recorregut si el sol també ha estat present tot el camí.

Ruta vertaderament bonica per l’entorn i l’escassa dificultat en realitzar-la. Òptima per a tot aquell que vulga iniciar-se en aquest apassionant món de l’excursionisme ja que és una primera experiència agradable i gens pesada. Una vegada arribem al Portalet fem el mateix recorregut de tornada.




Nota: No varem fotografiar el mirador de la tortugueta, errada nostra, així que la foto que tenim està agafada al blog "a cel obert" i la fotogràfia de les màquies a la red, ja que es veu millor la varietat.